Història de l’organisme

El lloc de Llançà és esmentat entre els dominis del monestir de Sant Pere de Rodes en la dotació feta l’any 974 pel comte Gausfred d’Empúries-Peralada i el seu fill Sunyer , bisbe d’Elna, on fa consignar que donen un extens alou a la “valle Lanciana”, adjacent a unes possessions que la casa de Sant Pere ja tenia en aquesta vall: “in terminio de valle Lanciana, quae est de domo sancti Petri”, i aquest alou limitava”… per fines de alaude sancti Petri quem dicun Lanciano”.

El mateix any 974 el papa Benet VI, en una epístola a l’abat Hildesind, confirmà al monestir de Sant Pere de Rodes, entre d’altres dominis, l’església de Sant Vicenç de la vall de Llançà amb els delmes i les primícies.

Amb el temps, la vila de Llançà esdevingué un dels dominis més valuosos que el cenobi de Sant Pere de Rodes tingué en la seva rodalia immediata i el nucli de població més important. Un dels monjos tenia el càrrec de paborde de Llançà.

El repartiment de poder sobre la població – els drets jurisdiccionals i la sobirania de la vila – fou motiu de complicats conflictes i litigis entre el monestir i els comtes d’Empúries. Les dissensions més greus tingueren lloc des de la darreria del segle XIII. En aquesta època s’hi afegiren els drets que havien estat concedits a Berenguer de Llançà-Satrilla o Castellbisbal.

A partir dels segles XIII i XIV es van anar configurant, com a organismes de govern, arreu de Catalunya les “universitats” o “comuns”. Aquestes institucions agrupaven a tots els caps de família del terme parroquial que, amb la prèvia autorització del senyor jurisdiccional o del seu representant (paborde o batlle), es reunien en assemblea per tal de tractar diferents qüestions que podien afectar a la col·lectivitat: elegien síndics o representants per gestionar els béns del comú o per resoldre plets, decidien sobre l’acceptació de determinades exaccions, creaven censals, redimien deutes…

Aquestes assemblees també les podia convocar el senyor jurisdiccional amb la finalitat de treure’n un profit o una prestació especial: ajut econòmic per fortificar alguna de les seves viles, dotar un fill o una filla que s’havia de casar, contribuir en un donatiu voluntari al rei i, sobretot, per pagar deutes, i cancel·lar empenyoraments. Com a contrapartida, els vassalls acostumaven a demanar privilegis, correccions d’actuacions i conductes de funcionaris, noves ordinacions per al seu bon govern i resolucions de greuges. Més endavant, quan les viles començaren a tenir certa importància, els senyors jurisdiccionals van reformar les universitats i les transformaren en un organisme permanent, amb els seus cònsols, jurats o paers, amb un clavari, oïdors de comptes i un nombre limitat de consellers escollits per insaculació.

Les “universitats” van perdurar fins el decret de Nova Planta, l’any 1716, i sempre estigueren sota el domini del senyor jurisdiccional, que estava representat per els seus batlles o pabordes. Però, a partir del decret de Nova Planta, la denominació “universitat” s’anà substituint per la de “comú”, en referència a la generalitat dels veïns i als interessos col·lectius i també progressivament s’implantà el terme “ajuntament” que identificaria la reunió dels nous regidors borbònics amb el batlle com a màxima expressió del govern municipal.
Durant el segle XIV els monjos procuraren per tots els mitjans d’aconseguir el ple domini jurisdiccional sobre Llançà, cosa que portaren a terme amb una política molt hàbil. Sobre els drets dels batlles hi hagué diversos plets, i el 1335, una sentència favorable al monestir que no resolgué definitivament la qüestió. Finalment l’any 1377, l’abadia adquirí per compra totes les jurisdiccions que tenien o podien reclamar, els Llançà-Satrilla.

Els litigis continuaren amb els comtes. Per acabar d’arrodonir el domini, l’any 1381 el monestir comprà al comte Joan I, per 8.500 sous, tota la part que li podia pertocar de les jurisdiccions civil i criminal de Llançà, com també el mer i mixt imperi (vulgarment dita jurisdicció criminal). Al començament del segle XV, amb l’annexió del comtat d’Empúries a la corona, el rei Martí I hagué d’intervenir davant les queixes dels síndics de la vila de Llançà sobre els abusos i els excessos de poder comesos pels monjos.

L’any 1482, l’infant Enric, comte d’Empúries, concedí un privilegi a la Vila de Llançà amb facultat per proposar batlle i gaudir d’una certa llibertat d’actuació a la universitat – govern local – , però en realitat mai s’aplicà o bé fou ignorat o abolit pels abats de Sant Pere de Rodes. Així, almenys d’ençà de les darreries del segle XVI, el batlle era nomenat directament pel cellerer o l’abat; per tant podia ser obligat a cessar o ser substituït en qualsevol moment. Malgrat l’aparent autoritat del càrrec, estava sotmès al control directe del procurador del convent i tenia una capacitat de gestió gairebé nul·la.

El batlle més antic que coneixem de Llançà fou Pere Trilla, nomenat pel cellerer de Sant Pere de Rodes l’any 1475.

El govern municipal de Llançà s’anomenava Consell General de la Universitat i estava integrat per el batlle, tres cònsols, un d’ells en cap, els síndics i trenta caps de casa, en representació dels habitants de la vila i dels masos del terme. Com aquests consellers no sempre anaven tots a les reunions del consell i perquè els acords presos tinguessin validesa jurídica es requeria un quòrum mínim de les dues terceres parts dels consellers, o sigui vint consellers.

El lloc de reunió del Consell anà variant al llarg dels anys: en ocasions s’havia fet a la mateixa plaça, en d’altres al pòrtic o a l’interior de l’església parroquial.  Des l’any 1698, la Universitat de Llançà, ja disposava de casa pròpia, situada al carrer Pilota (posteriorment aquesta casa s’utilitzà com a hostal de la vila), i més endavant , amb l’expansió de la vila fora muralles, fou al carrer de la Riamera.

A part del Consell General, la universitat també s’organitzava entorn del Consell Ordinari o Estret; integrat per el batlle, dos cònsols, i assistits per un nombre variable de prohoms o consellers segons l’àmbit; per resoldre el funcionament continu dels afers diaris, per modestos que fossin.

Aquesta sistema d’organització del govern local a Llançà, perdurà fins a la implantació del sistema del govern borbònic derivat del Decret de Nova Planta i l’aplicació del Reglament de 6 de juliol de 1717, pel qual a Llançà li corresponia un ajuntament de cinc regidors, ja que disposava d’una població major de cent cases i menor de dues-centes.

El nou sistema deixava enrere el sistema de la insaculació per a l’elecció del batlle. Per l’extracció del nom del càrrec de batlle de la Vila de Llançà, i fins al Decret de Nova Planta, s’emprava un sistema que consistia a escollir una terna entre els candidats del Consell General de la Universitat de la Vila de Llançà, el nom dels quals s’escrivia en un paper o rodolí, i eren dipositats en una bossa tancada. Tot seguit, l’atzar seleccionava els proposats. L’abat o el cellerer, n’escollia un. Per a la seva confirmació, calia jurar fidelitat a l’abat de Sant Pere de Rodes, el procurador general i al privilegi concedit a la vila de Llançà.

A partir del Decret de Nova Planta, la designació passava a ser de nomenament reial. El Consell General de la Vila de Llançà, el Consell Ordinari o Estret i el Consolat deixava de tenir pes en les decisions del comú.

En canvi, però, el batlle mantenia la seva presència i autoritat; és l’encarregat d’administrar justícia ordinària, civil i criminal. A més, és el delegat governatiu local. Els batlles, a diferència dels veguers, sobrevisqueren institucionalment. En matèria de govern, estan sotmesos a la supervisió del corregidor i del seu tinent. Presidia la reunió del consell i assistia a la reunió dels gremis. També tenia funció fiscalitzadora i de vigilància dels regidors que faltaven a les seves obligacions.

L’any 1879, Sant Silvestre de la Balleta, es va segregar de Colera i es va incorporar al terme municipal de Llançà.

Al llarg del segle XVIII, dels segles XIX i XX, s’anaren ja perfilant i augmentant les competències del govern local, i de la seva organització, fins arribar a l’organització de l’Ajuntament dels nostres dies.

Els canvis més importants en l’organització municipal del nostre país, es produïren arran de la proclamació de la constitució de 1812, que fou aprovada a les Corts de Cadis. El decret de 23 de maig de 1812 desenvolupava la normativa municipal que s’apuntava a la nova constitució. En conseqüència, es va definir una divisió piramidal de l’Estat entre les províncies i els municipis, es crearen els Ajuntaments constitucionals, i s’abolí el règim senyorial. Així, la legislació sorgida d’aquestes corts va marcar una clara diferència entre l’alcalde i l’Ajuntament.

A l’alcalde li corresponia les facultats executives i decisòries, amb competències en l’àmbit de l’ordre públic i la seguretat ciutadana; havia de ser escollit per elecció popular i tenia caràcter d’agent de govern (que actuava sota la supervisió del cap polític de la província). En canvi, l’Ajuntament era un òrgan deliberatiu que prenia acords en els assumptes que tenia competències (obres públiques, sanitat, beneficència…), però no tenia capacitat executiva.

L’any 1816, l’Ajuntament, presidit per l’alcalde Antoni Murg, va emprendre la construcció de la nova Casa de la Vila i una escola de nens. La ubicació escollida fou al costat nord de la plaça Major, en el solar de l’antiga església romànica i de l’antic fossar.

El pis superior de l’antiga Casa de la Vila, que havia servit d’escola, va quedar lliure a l’any 1928, quan foren inaugurades les noves escoles en l’edifici entre el Port i la Vila. Les dependències de baix que havien servit de dependències de l’Ajuntament, varen passar a ser ocupades per a l’agutzil i com a magatzem dels serveis del municipi; i les superiors com a Ajuntament.
Al voltant dels anys cinquanta del segle XX, l’estat general de ruïna de l’edifici, va aconsellar el trasllat de les dependències municipals a un altre edifici.

L’any 1952, l’Ajuntament va llogar els baixos d’una casa a la mateixa plaça major, propietat de la senyora Clementina Confrent – actual edifici ocupat per la immobiliària Falcó de la plaça -, amb fàcil accés de la plaça pel preu de 100 pessetes mensuals.

L’any 1984, es varen traslladar les dependències de l’Ajuntament de l’antic local propietat de Clementina Confrent – actualment Immobiliària Falcó – a l’edifici de les antigues escoles adaptat com a nova seu de l’Ajuntament (actual seu de l’Ajuntament).